L’era del consum 2.0

Fa no masses anys la gent a l’hora de comprar un producte o servei tenia uns hàbits bastant simples. Per exemple, quan ens anàvem de viatge i teníem que reservar un hotel, o bé utilitzàvem (i utilitzem) les experiències prèvies d’algun conegut en tal hotel per tal de reservar-lo també per nosaltres o descartar-lo, o ens deixàvem aconsellar per la persona de l’agència de viatges. I després ens trobàvem el que ens trobàvem, a vegades la jugada sortia bé i a vegades ens donaven ganes de sortir per cames de l’hotel.

Doncs bé, aquests hàbits de consum han canviat amb l’aparició del 2.0 a la xarxa i estan comportant una sèrie de canvis dels quals les empreses no se’n poden quedar al marge. Ara la gran majoria d’usuaris que es reserven l’hotel per ells mateixos (deixant així de banda els que fan la reserva a través d’agència) no es conformen simplement en anar a la pàgina de reserves de torn i deixar-se enlluernar per la descripció i fotografies de l’hotel(posades per l’hotel mateix, es clar) sinó que es llegeixen un per un tots els comentaris que altres usuaris que prèviament s’hi han allotjat hagin fet d’aquell hotel, ja sigui en la pròpia pàgina de reserves o en alguna externa com ara el popular tripadvisor, i si per exemple apareix algun comentari de “impossible dormir del ruido”, o “’¡cucarachas en la habitación!”, automàticament l’hotel queda descartat.

consumo 2.0Així doncs avui en dia el client es basa molt en les experiències d’altres usuaris sobre un producte o servei a l’hora de consumir-lo. El problema bé quan moltes empreses erròniament consideren aquest fet com una amenaça i no com una oportunitat, i això pot convertir-se en un factor diferencial d’èxit o fracàs.

Com aprofitar l’oportunitat des del punt de vista empresarial

Sempre, sempre, hem de ser receptius davant les crítiques i aprofitar-les com una oportunitat de veure quins són els nostres defectes o bé el que espera el client de nosaltres. Si per exemple una persona es queixa que l’habitació estava bruta i deu mes diuen que estava ben neta, haurà estat molt mala sort. Però si son vàries les persones que es queixen de la brutícia, a que esperes per fer el possible perquè es capgiri el problema? També podem quedar-nos de braços plegats i pensar que són quatre persones que es queixen per vici, però tenim un problema i gros quan aquests comentaris són públics i molta gent es pot veure influenciada. Així doncs, perquè no responem a les crítiques en la pròpia pàgina, ja sigui per rebatre les que no tenen fonament (demostrant sempre el perquè), o bé demanant disculpes mostrant que has pres les dedicions oportunes per solucionar el problema? Això repercutirà en una millora de la imatge que el client té vers nosaltres, ja que aquest veurà que no som aliens a la seva opinió ans al contrari, ens interessa i molt per tal de millorar el nostre servei o producte. Lògicament aquests fets comporten que hàgim de tenir controlades les pàgines on els clients opinen sobre el nostre producte i dedicar-hi cert temps, però si en podem sortir beneficiats perquè no fer-ho?

La privacitat a la xarxa i les empreses

Amb el fort augment d’usuaris que han experimentat les xarxes socials en els últims anys s’han fet córrer rius de bits (i tinta) sobre els avantatges i inconvenients que aquestes suposen per als seus usuaris i per a la humanitat en general.

En quant als avantatges, no és l’objectiu d’aquesta entrada parlar-ne així que obviaré aquesta part i em centraré en el que es considera el principal cavall de batalla de les xarxes socials, el principal problema, que no és altre que la privacitat dels usuaris de les mateixes. Ara bé, molta gent tendeix a relacionar únicament la privacitat amb les xarxes socials com ara Facebook(de la qual se’n parla fins i tot a la televisió i se’n fan pel•lícules) o Twitter, però no hem d’oblidar que en qualsevol pàgina d’internet on puguem participar amb la possibilitat, i remarco, possibilitat, d’introduir alguna de les nostres dades personals com per exemple un comentari en aquest blog mateix, ja es converteix també en un afer relacionat amb la privacitat.

Amb aquesta entrada no pretenc de la privacitat a la xarxa en general perquè considero que és un tema àmpliament debatut i que se’n pot obtenir molta informació googlejant un xic, sinó centrar-nos en un aspecte que cada cop té més importància i que molta gent no n’és conscient: ja són moltes les empreses que a l’hora de contractar nou personal, busquen informació sobre l’interessat a la xarxa. I això pot ser un aspecte negatiu o fins i tot positiu, però està irremeiablement relacionat amb el tema de la privacitat.

privacitat onlineAixí doncs, quan una persona està interessada en una feina i envia el seu currículum, si aquest passa la preselecció el següent pas que sol fer el departament de recursos humans de cada cop més empreses és fer una cerca a la xarxa d’informació sobre aquesta persona, i si no cuidem la nostra privacitat això per depèn de qui pot suposar més d’un problema. Ara bé, les empreses que porten això a la pràctica solen ser empreses mitjanes i grans, una empresa petita o familiar no sol perdre el temps en aquestes qüestions, però no es pot descartar, lògicament.

Per tant, i per evitar maldecaps, cal tenir present una sèrie de punts que segurament impediran que per culpa de la nostra presència digital ens anem oblidant de la nostra presència física a l’empresa on volem entrar…

  • Quan posem una opinió a la xarxa, ja sigui sobre una empresa, persona, o una entrada d’un blog mateix, hem de tenir molta cura a l’hora de firmar-la. Si és un tema o comentari que creiem
    que no és políticament correcte mai de la vida hem de identificar-nos amb el nostre nom i cognoms. Ara bé, això no vol dir que si estem realitzant una aportació positiva i que en cap cas se’ns pot girar en contra res ens impedeixi firmar-la amb nom i cognoms, ja que pot ser fins i tot positiu per demostrar ho bé que dominem algun tema o el gran coneixement que tenim.
  • També alerta amb els aspectes lingüístics, encara que moltes vegades ens pugui passar per alt. Per exemple, imagineu-vos ho graciós que seria que en el nostre currículum poséssim que tenim un alt nivell d’escriptura d’anglès i anem fent escrits per la xarxa amb autèntiques barbaritats en aquest idioma i firmant-los amb el nostre nom i cognoms… Ara que en aquest cas casi que seria una enganxada merescuda, per mentir en els currículums :=)
  • Així doncs, en moltes ocasions és convenient identificar-nos simplement sota un nick abstracte (EduGandol_renovat no seria un nick molt intel•ligent per exemple…) o bé simplement amb el nostre nom (Eduard), cosa que crec que és la manera més elegant, però és merament una opinió personal.
  • Ull amb el Facebook, i això també val per moltes xarxes socials. És molt més que recomanable establir la privacitat del nostre compte al màxim possible, és a dir, que només tingui accés a la informació del face els nostres amics (que no és el mateix que amics dels nostres amics, compte). Però hi ha un element que sempre és públic i que pot veure tothom encara que no tinguis un compte de facebook: la foto de perfil. Òbvia dir que no hem de posar-nos una imatge compromesa i també hauríem d’evitar en la mesura del possible algunes imatges en que puguem sortir en una situació bastant degenerada, perquè algunes empreses o més ben dit alguns encarregats de contractació, tendeixen a posar ràpidament etiquetes tipus borratxo encara que sigui injustificat…
  • I cal vigilar també amb el twitter, sinó que ho preguntin a molts personatges famosos que han esdevingut grans notícies per oblidar que tot el que escriuen allà pot veure-ho qualsevol persona.
    Si volem evitar riscos o escriure-hi qualsevol cosa que ens passi per el cap sense pensar amb les possibles conseqüències, existeix la opció de que els teus twits només siguin visibles per als teus amics de twitter.
  • I el punt més important de tots, utilitza el sentit comú. No et posis a insultar a la gent sota els teus nom i cognoms, bé i ni de manera anònima, però això ja és un altre tema, i a no ser que siguin llocs de confiança no facilitis la teva informació personal així com així.

Tot plegat pot semblar que sigui molt exagerat i que no cal prendre’s tantes molèsties per un tema així, però realment és una problemàtica que cada cop va a més i que sincerament, no costa quasi res tenir un mínim control de la nostra privacitat a internet que ens pugui evitar disgustos en el present o en el futur. I això també val per altres temes no relacionats amb el laboral.

La revetlla

Avui hem fet una mica de tertúlia al maritim, han vingut en Paco, en Toni, en Pere i tres joves més, m’han de matar per recordar els noms, però si me feis arribar qui ereu modificaré el post, queda fatal no posar el nom de la gent. En Rafa no va poder venir, t’esperam a la pròxima.

Hem parlat de moltes coses, dues hores donen per molt, però suposo que amb una mica de temps haguessim fet més tard i tal vegada hauríem arreglat el mon, però això ho deixarem per un altre dia.

Vull destacar primer de tot que estic molt content d’haver conegut en Pere i en Toni, te n’adones d’una cosa: els polítics també són persones, riuen, fan bromes, paguen hipotèques,… igual que tothom vaja. Suposo que el fet de ser càrrecs públics condiciona molt, però coneixer a la gent és molt gratificant.

Brecha_digital-1També és una cosa indescriptible trobar a qualcú que no coneixes que diu que llegeix el teu blog, quan vaig començar, aviat farà un any, no pensava que m’arribàs a agradar tan, i aquestes trobades animen i et donen més ganes de contar coses.

En Paco ha tingut una idea brillant: crear una xarxa sense fils. Això és una cosa que sen parla molt, i que és difícil de posar en marxa per part dels usuaris corrents, però imaginau que un Ajuntament hi donàs suport? la preguntar seria, com?

Ha surgit una idea interessant, posar punts wifi als bars. Si ho pensau bé no és tan descabellat. Els bars prodrien formar una xarxa que cubriria bona part de la ciutat, tots tenen teléfon, alguns ordinador i n’hi ha uns quants amb internet, posar un punt wifi amb prou pontència seria el que faria falta, de fet alguns ja el tenen.

Turísticament això seria molt potent: una ciutat que ofereix als seus visitants una xarxa de locals amb wifi gratuita, un mapa de locals adderits al pla wifi visible per tot el mon i tot el que la vostra imaginació pugui donar de si. Arribaria un moment que cap bar cool es voldria quedar fora.

També s’ha tracta el tema de la fractura digital. Això em preocupa bastant, no podem deixar que un colectiu de gent quedi a causa del desconeixement funcinal d’internet. Això només s’arregla donant accessibilitat a la xarxa i fent que internet sigui un bé social, no un bé comercial. I amb molta formació i pedagogia.

En resum, una trobada molt interesant que espero que no trigui un any en repertir-se.

P.s: Com comenta en Toni al seu comentari eren en Joan Miquel, en Pau i en Llorenç.

No tenen memòria

Ara que la gent es queixa que es farà una campanya agresiva per part d’alguns contra uns altres a Catalunya, doncs cal recordar una campanya que es va fer a Andalusia i que me va fer bullir la sang en el seu dia.

vlc-logoGairebé no es va fer ressó, però pel to dels que fan l’anunci pareix que va dirigit a gent “tonta” i el millor de tot és nosaltres no som “tontus”, sabem pensar per nosaltres mateixos i no necessitam ningú que ens diregeixi.

El més gran d’internet és que hi és gairebé tot el que un cerca i quan ho cerca i ho escolta se n’adona del molt que es contradiu la gent, llàstima que no tothom pot accedir als recursos que hi ha per la xarxa. Realment es vol que tothom hi arribi? realment es vol que la gent pugui contrastar les coses en temps real? jo sí ho vull.

Ps: els arxius estan en ogg vorbis, no tinc llicència per penjar mp3, ni la vull comprar, surt massa cara. Me fa l’efecte que amb el VLC ho podreu escolatar els usuaris de windows.

Informativos de la Sexta: merecen la pena…

Los informativos de la Sexta, especialmente el que por las noches a las 20:00 presenta Mamen Mendizabal, son un soplo de aire fresco en el carcomido y políticamente correcto mundo informativo.

Desde una línea editorial de corte social y progresista, los informativos de la Sexta, abordan temas que el resto de cadenas no abordan o al menos las abordan desde la sinceridad y el compromiso. Reportajes sobre el hambre en el mundo, conflictos laborales etc. son abordados desde, llamémosle, la izquierda.

informativos sexta1Junto a la Cuatro (esta de todos modos con un formato muy, llamémosle del grupo Prisa, nadando y guardando la ropa a la vez), han dado una opción a los televidentes progresistas y de izquierdas, de recibir información y opinión, sin pasar vergüenza ajena, como se pasa con solo conectar Telemadrid, por ejemplo, que yo me pregunto…¿qué van a hacer ahora que el liberalpinochetismo (adopto esa denominación con permiso de Royo Villanova) crece gracias a la licencias televisivas de Esperanza Aguirre al Talibán de Sacristía (adoptado desde Luis del Olmo)? ¿Competir en bazofia?.

Solo me queda la esperanza de que este giro a la izquierda en el mundo informativo televisivo, tenga reflejo en el mundo de la prensa escrita y tengamos una alternativa al correcto, liberal y progresista El País, desde la izquierda.

Bono, Zapatero y la opereta de Madrid

He pasado varios días conteniéndome y evitando escribir en mi cuaderno acerca del esperpento que esta suponiendo para la militancia socialista, la falta de candidato a la Alcaldía de Madrid. Responsabilidad militante obliga. Pero creo que si no escribo un par de cosas reviento.

No entiendo como se sacó a la portavoz en el Ayuntamiento para un cargo ministerial sin tener otro candidato de repuesto al momento. No lo entiendo ni yo, ni creo que casi nadie. Deben ser razones que la razón no entiende…Y no entiendo como la oferta del puesto municipal más importante de España, se ha convertido en un mercadillo donde se le ofrece (o se hace correr el rumor de que se la ha ofrecido) a todo el que pasa por la sede federal o regional del partido. Si es un asunto de merchandising y de técnicas comerciales en materia electoral, deben de ser genios los que lo han preparado porque parece totalmente un asunto de falta de previsión y de grave irresponsabilidad política.

Si el candidato o la candidata elegido finalmente, no es un superclase que arrase en las urnas pasaran dos cosas: la primera que este será ante la opinión pública un “pringadillo” (con todos los respetos) que pasaba por allí y le seleccionaron por descarte de terceros. Y la segunda, que la militancia se sentirá engañada, puesto que se ha hurtado a las bases la posibilidad de elección de una candidato, con la excusa del bien mayor: ganar Madrid para la izquierda. En definitiva, creo que la dirección federal se ha metido en un problema grave que necesita soluciones drásticas.

Y con ellos ha arrastrado a la dirección regional con su candidato a la cabeza, Rafael Simancas, que está siendo apaleado en los medios por esta razón. Seguro que el presidente Zapatero tiene un as en la manga. Bono era un buen candidato. Centrado, popular y con capacidad de pescar en los caladeros electorales de la derecha. Pero hay otros, también muy buenos. Seguro que ZP nos sorprende y me trago mis palabras. ¿Por qué que sabe un simple concejal de pueblo de las cosas de la alta política.? ZP no nos falles…

 

Sobre Ciudadanos de Cataluña

Como decía en mi comentario del pasado día 2, quería dar mi opinión sobre el denominado fenómeno Ciudadano.

Este colectivo, que ha conseguido un gran éxito electoral al lograr su entrada en el Parlament, ha sido agraciado con una suma de circunstancias que le han ayudado a lograrlo. La primera, un hartazgo de cierto debate político identitario, que ha marcado la agenda política catalana y estatal desde hace tres años. Los ciudadanos (en el sentido cívico del término) tienen otros problemas que atender. La segunda, una imagen de rebeldes y en cierto modo antisistema, que ha hecho llegar a ellos muchos votos de castigo.

Imagen falsa, fomentada por algunos medios, puesto que ni su programa, ni sus candidatos, ni sus promotores intelectuales, son rebeldes o inconformistas. Todo lo contrario. Son un partido más del sistema, con candidatos perfectamente homologables con el resto de formaciones y con un programa que ellos presentan como socialdemócrata, liberal y progresista.

Es decir, mucho ruido y pocas nueces.

albert riveraAhora, dentro de las instituciones les toca hacer propuestas y posicionarse sobre todos los temas: educación, sanidad etc. no solo sobre bilingüismo. Antes de Ciudadanos, tuvimos a Ruiz Mateos, GIL o fuera de nuestras fronteras a otros populistas y oportunistas, que agarrados a una clavo ardiendo (inmigración, delincuencia etc.) han tenido éxito electoral por un día.

Dicen que se quieren presentar en toda España. ¿Bajo que propuestas? ¿Respondiendo a qué necesidades? ¿Son un fenómeno de izquierdas? Yo creo, sin miedo a equivocarme que no. La izquierda da respuesta globales a los problemas ciudadanos. No es ni nacionalista ni populista. Esa es la antesala de otro fenómeno político: la extrema derecha. Y no digo que Ciudadanos lo sea (aunque sea jaleada por Libertad Digital y otros medios ultras), pero si puede ser la puerta abierta a la misma.

Democracia socialista a la francesa…

Comienza la lucha para conseguir la designación a la candidatura para las Presidenciales.

El modelo socialista francés de democracia interna y rico debate político es envidiable. Se parece, y mucho, al que se generó en las primarias que ganó Borrel o en el proceso congresual en el que resultó vencedor Rodríguez Zapatero. Y es que, aunque a algunos les gusté mas el marketing que la política, el debate de los programas y las ideas siempre es positivo.

socialismo francesAunque traiga disputas profundas en lo interno, siempre serán más cicatrizables, dado el contenido ideológico de las mismas, que las habituales peleas de poder, de quítame tu que me pongo yo, a las que lamentablemente estamos acostumbrados en el socialismo patrio (y en la izquierda hispana en general). Tres son los candidatos: Segoyene Royal, representa el pragmatismo total y la cercanía al Nuevo Laborismo blairiano; Dominique Strauss Kahn(DSK), a la socialdemocracia modernizada pero anclada en la tradición del modelo republicano francés; y en tercer lugar, el ex liberal Fabius, reconvertido en adalid del izquierdismo del No al tratado Constitucional Europeo.

De los tres, basándome en un principio de prudencia, a mi me gusta (con muchos reparos) más DSK (de Fabius, aunque comparta más el discurso no me fío y Segoyene me parece un producto demasiado enlatado). Va a ser un debate apasionante., Seguro que también pierdo esta vez en mi apuesta. (Segoyene tiene todas las papeletas de ganar). Voy a seguir con detenimiento este proceso. Por lo que podamos aprender.

 

Pese a todo…tripartito, tripartito y tripartito…

Esta es mi opción, para el día después de las elecciones catalanas. La lección que nos dan los ciudadanos (me refiero los votantes, no a la organización populista de corte liberal y/o libertario, fomentada por intelectuales y jaleada por la derecha centralista) es que cuando los partidos de la izquierda dejan en segundo plano los social por otros temas (sea el identitario u otro) son abandonados por estos, como ha sucedido en los barrios obreros del cinturón rojo de BCN.

¿Qué errores se han cometido desde el PSC?

Fundamentalmente, convertir al primer president de la Generalitat progresista, desde tiempos de la República, en alter ego del histrionismo circense de Carod Rovira, con declaraciones fuera de tiempo, forma y lugar, que han sido aprovechadas por la derecha liberal pinochetista para atacar al PSC y por ende al PSOE.

tripartitY precisamente por eso, por mantener una posición nada ambigua sobre la política de alianzas y por reivindicar los logros del tripartito desde la izquierda, es por lo que la apuesta ecosocialista y de izquierda renovada y transformadora de ICV ha logrado una subida histórica. Enhorabuena por ellos y espero que IU saque conclusiones del motivo por el que ICV tiene una evolución electoral inversa a la suya.

Y que lo aproveche para regenerar el proyecto. ¿Y ahora qué? Ahora, yo apuesto sin dudas por una gobierno tripartito presidido por un charnego como Montilla, que ponga la agenda social como prioridad absoluta. Tripartito si. Con ERC o mejor dicho a pesar de ERC. La sociovergencia, jaleada por algunos popes mediáticos, cercanos o no a Moncloa, sería un error histórico, que probablemente garantizaría una estabilidad parlamentaria en Madrid hasta el 2008, pero que se pagaría  a medio plazo, tanto en Cataluña como en el resto de España. ¿Y Ciutadans? Eso me lo dejo para mañana…